Versions electritzades de Rainer Maria Rilke (I)

Electrified Catalan versions of R. M. Rilke (with the original poems in German and an additional translation into English -rather electrified too- of one of them)

Jo tenia vint-i-pocs anys quan em va venir la dèria de llegir Rilke en la seva pròpia llengua (si fa no fa, el mateix que sentí Joan Vinyoli a mitjan anys trenta del segle passat, just abans d’esclatar la guerra a Espanya). Em vaig inscriure doncs en una acadèmia, on vaig seguir uns quants cursos d’alemany.

Que el mestre Vinyoli aprengué i s’afanyà admirablement ho fa palès que, al cap de pocs mesos d’iniciar-se en Rilke, ja en publicava la traducció d’un poema al diari “La Publicitat” (cosa que li obrí la porta a conèixer en Carles Riba ‒el nostre poeta ‘rilkeà’ per excel·lència‒, qui esdevindria, al seu torn, una altra decisiva influència literària per a Vinyoli).

No fou, però, fins mig segle després, el 1983 i el 1984 ‒ben poc abans de morir-se‒, que publicà successivament “Cants d’Abelone” (bellíssima composició pròpia en quinze parts, que homenatja i parafraseja el poema de Rilke del mateix nom –o gairebé, ja que ell usa el singular‒: „Lied der Abelone„) i el recull “Versions de Rilke”. Un nou recull: “Noves Versions de Rilke”, aparegué pòstumament el 1985.

Aquest llegat de traduccions inclou una vintena dels cinquanta-cinc „Sonnete“ a Orfeu, la primera de les „Duineser Elegien“ (“Elegies de Duino”), catorze poemes escollits entre la llarga corrua que conforma „Das Stunden-Buch“, tres trets de „Das Buch der Bilder“ (“Llibre de les Imatges”) i setze de „Neue Gedichte“ (“Noves Poesies”), apart de l’esmentat „Lied der Abelone“.

Pel que fa a mi, he anat llegint Rilke des de l’època ja llunyana a què faig esment al començ d’aquesta entrada, i a vegades m’ha plagut de fer-ne algunes traduccions. Però –per a la meva vergonya‒ no vaig llegir Vinyoli fins l’any passat. Més enllà d’algun poema espars en col·leccions i antologies, aquest autor era, per a mi, un desconegut… És clar que, arribat el moment, conèixer-lo i estimar-me’l fou pràcticament la mateixa cosa (l’obra de Joan Vinyoli es fa estimar ben aviat, perquè va directe al cor; von Herzen zu Herzen, diguem, ja que aquest post va de lletres germàniques). Per escreix, descobrir que Vinyoli havia traduït (‘fet versions’ ens precisa molt adientment) un seguit de poesies de Rainer Maria Rilke –entre les quals, alguna de les meves preferides‒ de manera exquisida: sabia i mesurada i, prou sovint, eufònica, sense bandejar cap rigor; em va importar considerablement; em va colpir. No em cal ara acumular qualificatius elogiosos sobre la seva tasca; només he de dir que m’agrada molt.

En el grapat de versions que jo també havia fet ‒en les quals em vaig fixar amb especial atenció‒, hi ha, ben naturalment, força diferències de variada mena: lèxiques, sintàctiques, mètriques, semàntiques… La més significativa és que jo havia optat més sovint per mantenir tant com fos possible la literalitat (sense desestimar, és clar, metre i rima i, molt en especial, l’eufonia, doncs en poesia es tracta en gran mesura d’això). De tota manera, i deixant de costat inútils modèsties, crec de cor que les versions de Vinyoli no condemnen pas les meves a l’oblit, ni menys, a la paperera.

En fi, no vull allargassar més aquesta introducció, que ja se m’ha esmunyit de control i desbordat de bon tros el meu primer propòsit. Així doncs, acomplert l’obligat reconeixement a Vinyoli (i deixant per a una futura entrada algun comentari a les versions realitzades per Carles Riba), passo a presentar les meves personals lectures del meravellós poeta praguès en llengua alemanya, nat el 1925 i batejat amb l’inversemblant nom de René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke (… Déu n’hi do.)

Començo amb dos poemes sense títol, trets de „Das Buch von der Pilgershaft“ (“El Llibre del Pelegrinatge”), escrit el 1901 i publicat el 1905 com a segona part del recull „Das Stunden-Buch“ (“El Llibre d’Hores”); ambdós són poemes d’amor o, millor dit, de devoció –encara que, sovint, una i altra cosa s’hi entrebarregen‒; el primer és visceral i exasperat; una exclamació de pura fal·lera; el segon, més metafísic i serè, malgrat no menys esplèndid.

Heu-los aquí:

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füβe kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.

Brich mir die Arme ab, ich fasse dich,
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

Apaga’m el ulls: encara et puc veure,
amorteix-me les orelles: encara et puc oir,
i sense peus puc anar cap a tu,
i sense boca també puc reclamar-te.

Arrenca’m els braços, i amb el meu cor,
t’aferro com si amb una mà,
atura’m el cor, i el meu cervell bategarà,
i si em cales foc al cervell,
llavors bé podré dur-te en la meva sang.


Du bist die Zukunft, groβes Morgenrot,
über den Ebenen der Ewigkeit.
Du bist der Hahnschrei nach der Nacht der Zeit,
der Tau, die Morgenmette und die Maid,
der fremde Mann, die Mutter und der Tod.

Du bist die sich verwandelnde Gestalt,
die immer einsam aus dem Schicksal ragt,
die unbejubelt bleibt und unbeklagt
und unbeschrieben wie ein wilder Wald.

Du bist der Dinge tiefer Inbegriff,
der seines Wesens letztes Wort verschweigt
und sich den Andern immer anders zeigt:
dem Schiff als Küste und dem Land als Schiff.

Tu ets l’avenir, l’enorme albada
sobre les planures de l’eternitat.
Tu ets el cant del gall rere la nit del temps,
les matines, la donzella i la rosada,
i l’home forà, i la mare i la mort.

Tu ets la figura que a si mateixa es transmuta,
que sempre a soles s’eleva del fat,
que ni celebrada ni compadida resta,
ni mai descrita, com un bosc de feredat.

Tu ets l’essència pregona de les coses,
que sa darrera paraula deixa sense dir,
i sempre als altres diferent es mostra:
terra per al vaixell i vaixell per a la costa.

[Rainer Maria Rilke; aus „Das Stunden-Buch“ (“El Llibre d’Hores”), 1905]

 [Traduccions de Linus Fontrodona, 2011]*

(*) M’he apartat de la literalitat més del que voldria, i del que tinc per costum, als versos primer, quart i novè del poema segon per tal d’assolir-hi un ritme o, fins i tot, una rima –prou escaients com per a justificar-ho–; en particular, vull fer notar que „Morgenrot“ vol dir, estrictament, “aurora” (la vermellor al cel que acostuma a precedir l’eixida del sol) i no pas “albada”, però em temptava aquest factible ressò amb la “rosada” del vers quart. Al vers novè, „ein wilder Wald“ és un bosc salvatge o silvestre, però aquí, com en algun altre punt, ja no he dubtat gens de prendre’m certa llibertat.


Here down I include the English translation of the first of the poems („Lösch mir die Augen aus…“). I feel proud of it since it keeps many traits and some virtues of the original, including part of the beauty and touching power:

Put out my eyes: I can see you,
deaden my ears: I can still hear you,
and without feet I can come to you,
and without mouth I can as well claim for you.

Tear off my arms; I hold you
with my heart as if with a hand;
arrest my heart, and my brain will beat,
and if you set my brain ablaze,
then I will in my blood bear you.

[R. M. Rilke; from “The Book of Hours”, 1905. Translated by Linus Fontrodona, 2012]**


Both portraits, by L. Pasternak, feature R.M. Rilke in Moscow. The painting dates from 1928, but the previous draft is quite earlier.


(**) [Post publicat prèviament, amb certes diferències de forma i contingut, i signat Linus F, al meu antic blog a VilaWeb.cat, el dimecres 13 de març de 2013, “amb un afectuós reconeixement a Joan Vinyoli; mestre inconegut”]

(**) [Post previously published -with some variations of form and contents, and signed Linus F, on my old blog at VilaWeb.cat, on Wednesday 13th March, 2013, “with and affectionate acknowledgement to Joan Vinyoli; unknown master”]


No unauthorised copying or redistribution. All Rights Reserved.

Copyrighted.com Registered & Protected  ZR1Q-9QGU-ACTU-HBIS

Advertisements

2 thoughts on “Versions electritzades de Rainer Maria Rilke (I)

    1. Thank you very very much, bro !
      As for the allusions to continuity , I guess you refer to the “(I)” in the title… If so, yes, because I’ve been translating Rilke to Catalan from years ago , and some of the resulting versions are passable to my eyes and ears, and, some, even rather accomplished; a dozen or so maybe deserve to be published here…
      But the first reason why I’ve rescued (and improved a little) this post from an old blog of mine is that Ari posted my translation of the second love poem on her blog ; in fact , in one of her emotive memorial posts. She loved that poem and liked my translation , so my first and most heartfelt allusion here is – as usual nowadays – to her -.
      As she was a wonderful translator from several languages (quite a few !!) , including English, her praise and little homage to my work , months ago , mattered a lot to me . ( It’s true that German wasn’t among her best known languages , but anyway she could read it well and understood perfectly the original poems, so her opinion was really worthy . Thanks again for your feedback, my dear John :-)!

      Like

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s